Hola a tots/es. Us mostro les imatges que he triat per fer el repte 1.

Per començar, com a Dibuix històric he decidit escollir un dibuix de Santiago Ramón y Cajal on dibuixa les neurones del cervell. M’ha semblat curiós i m’interessava fer un dibuix on és barreja l’art i la ciència.

Com a objecte per a fer l’esbós he decidit fer una guitarra, ja que em semblava una cosa diferent i curiosa de dibuixar. Així que li he agafat la guitarra al meu germà i he fet el següent esbós.

Per acabar, he decidit fer l’esbós del paisatge urbà mirant les vistes que hi ha des del balcó de la meva habitació, que dona a la zona comunitària. Ja que des d’aquí podia veure una barreja de vegetació però també d’arquitectura.

Al fer aquest repte m’he adonat que no té res a veure haver de mirar una cosa sabent que després l’has de dibuixar. T’has de fixar molt més en els petits detalls, això era un esbós, però ja plantejant-me l’entrega final m’he adonat que els detalls donen més sentit a l’objecte que la seva pròpia forma simplificada. I això al dia dia no ho contemples. Tu veus un arbre, però en haver-ho de dibuixar l’has de disseccionar per parts, deixant, per una banda, la forma, per un altre la textura, el detall el color…

El meu punt fort no és el dibuix, mai m’he posat a practicar-ho, però crec que durant aquest semestre puc anar millorant en alguns aspectes que m’he adonat que se’m feien més difícils com les proporcions i les perspectives.

M’agradaria també que a l’estar començant a dibuixar si algun company/a igual que la professora vol fer-me alguna crítica perquè pugui millorar crec que m’aniria molt bé.

Gràcies!

Dibuix històric:En aquest repte he dubtat força a l’hora d’escollir quin autor copiar, ja que inicialment em volia decantar per Giacometti, perquè la seva manera de dibuixar amb línies múltiples i aparentment caòtiques s’apropa molt a la meva forma natural de treballar. Finalment, vaig decidir sortir de la zona de confort i triar Sorrowing Woman, un dibuix de Käthe Kollwitz. Aquest exercici m’ha permès experimentar amb el carbonet, els esfumins i la goma mal·leable, i afrontar la dificultat de respectar els blancs i captar la intensitat emocional del rostre. El que més m’ha costat ha estat transmetre el patiment i la foscor amb la mirada, sense enfosquir massa la resta. Tot i així, considero que el procés m’ha ajudat a prendre consciència de com la tècnica i el material condicionen la manera de mirar i d’interpretar una obra. A més, m’interessava especialment triar una artista dona, ja que com recorda John Berger a Ways of Seeing (1972),  és un camp històricament dominat per homes  i m’interessava treballar sobre la mirada d’una dona que representa dones.

Objecte de disseny:He triat la làmpada FORSÅ d’Ikea, un objecte quotidià i alhora molt interessant des del punt de vista del disseny per les seves formes geomètriques i articulacions mecàniques. Primer he fet el dibuix de línia amb un llapis dur, centrant-me en el control del traç i la modulació: les parts més il·luminades les vaig resoldre amb línies gairebé invisibles, mentre que a les zones fosques vaig reforçar el contorn amb més gruix. Això m’ha ajudat a entendre millor l’estructura i les proporcions de l’objecte. Després la versió de taca i trama amb carbonet m’ha permès explorar el contrast entre els negres intensos i els grisos difuminats, tot i la dificultat de mantenir els blancs sense enfosquir-los massa.

Paisatge urbà: En aquest cas he escollit un fragment de paisatge urbà amb un mur de pedra i vegetació. En el dibuix de línia he intentat centrar-me en la precisió estructural i la perspectiva, modulant el traç segons les zones més clares i fosques. En canvi, en el dibuix de taca amb carbonet he volgut explorar les masses de clarobscur i la textura de la pedra, treballant sobretot el contrast i l’ambient general de l’escena. Ha estat un exercici interessant per comprovar com un mateix paisatge pot adquirir dos caràcters molt diferents depenent de l’enfocament: més analític i constructiu en la línia, més atmosfèric i expressiu en la taca.

Petita reflexió final: Aquest primer lliurament m’ha servit per prendre consciència de com el dibuix pot canviar radicalment segons la tècnica i el punt de vista amb què s’aborda. La còpia del dibuix històric m’ha fet sortir de la meva zona de confort i experimentar amb el carbonet, posant a prova la meva capacitat per transmetre emoció i alhora controlar els blancs i les ombres. En canvi, el treball amb l’objecte de disseny i amb el paisatge urbà m’ha permès comprovar la diferència entre la precisió de la línia i la càrrega expressiva de la taca, entenent que cada recurs té una funció i un impacte diferents en la representació. En conjunt, l’experiència m’ha ajudat a aprofundir en la meva observació, a explorar materials que no utilitzo habitualment i a valorar el procés com una part essencial de l’aprenentatge, més enllà del resultat final.

Hola a tothom! sóc la Laia. Sempre m’ha costat sortir de la norma o del lloc còmode perquè pateixo ansietat, i per això el dibuix em sembla un repte i alhora una oportunitat: és un llenguatge sense regles fixes que m’obliga a acceptar que “no passa res” si el resultat és diferent del previst. La música m’ajuda a calmar aquest sentiment, per això vaig decidir intervenir el retrat escoltant Billets Doux de Django Reinhardt. Primer vaig fer l’autoretrat amb la mà esquerra (soc dretana), deixant que el traç sortís més insegur i espontani. Després vaig fer una fotocòpia i la vaig omplir amb aquarel·la, deixant-me portar pel ritme del swing: quan la música canviava, també canviaven els colors i les taques. Amb l’ajuda d’un retolador més fosc vaig mantenir els contrastos que m’interessava no perdre sota  l’aquarel·la .