En aquesta entrega parcial he començat per l’anàlisi del meu espai de treball domèstic, concretament el garatge on la meva germana té el seu petit taller de costura. Em va interessar des del primer moment el contrast visual i atmosfèric entre l’estètica freda, dura i funcional d’un garatge: bicicletes, eines, caixes i objectes dispersos, i la calidesa humana i artesanal que genera el punt de llum de la màquina de cosir i la presència de la figura humana treballant.

A partir d’aquest espai, he realitzat cinc esbossos del natural: un dièdric complet (planta, alçat i perfil), dues perspectives còniques (1 punt de fuga i 2 punts de fuga), un esbós de l’objecte principal (la màquina de cosir) i un altre de la figura humana. En aquesta fase he treballat de manera exploratòria, centrant-me sobretot en l’encaix, la proporció i la relació entre espai-objecte-persona. El procés m’ha servit per entendre millor les distàncies, els volums i els elements estructurals de l’espai, així com per anticipar quines perspectives em poden servir en la fase final del repte per transmetre el contrast conceptual entre “buit/brutalisme” i “intimitat/cura”.

En revisar els meus dibuixos (esbossos), he identificat alguns aspectes que puc millorar (per dur a terme el dibuix final):

En el dièdric, em cal remarcar millor les línies de referència entre les vistes i anotar els elements principals per clarificar la lectura. En les perspectives, puc reforçar lleugerament el contorn dels volums principals i marcar amb més precisió la línia d’horitzó i els punts de fuga. També podria afegir una mica més d’ombra per donar profunditat. Pel que fa als esbossos de l’objecte i de la figura humana, tot i que funcionen, puc remarcar l’eix i les proporcions de manera més subtil per mostrar millor l’anàlisi estructural.

Hola a tothom. Soc la Laia Bragulat i en aquesta activitat he explorat el concepte de frontera des de dues perspectives diferents: la il·lustració inspirada en una cançó i el poema visual.

1. Diagrama + esbós. Il·lustrar una història.

El punt de partida ha estat la cançó Games Without Frontiers de Peter Gabriel.
Tot i semblar una cançó sobre jocs infantils, en realitat és una metàfora sobre la guerra i la política internacional, on els líders del món es comporten com nens jugant a un joc absurd però amb conseqüències reals i tràgiques. He volgut representar el món com un tauler de joc on els països competeixen entre ells: símbols de joguina (daus, pilotes) conviuen amb imatges de guerra i murs, mostrant la ironia i la crueltat de les fronteres. El diagrama m’ha ajudat a entendre com el dibuix pot servir per pensar conceptes com el poder, el control i la innocència perduda.

A partir d’aquí l’esbós, que és sols una primera versió està en mida reduïda, he volgut representar aquest missatge amb un rostre que es desfà, inspirat en la portada de l’àlbum, com a símbol de la pèrdua d’identitat i humanitat dins aquest “joc sense fronteres” on les armes son les joguines i les caselles van avançant, molt adient en els temps actuals.

.

2. Diagrama + esbós. Poema visual sobre el concepte de FRONTERA

En aquesta part he volgut representar la frontera com una línia aparentment simple però carregada de poder i control. M’he basat en la metàfora d’una formiga atrapada dins un cercle de tinta, com si fos una persona dins dels límits que la societat imposa. La idea em va sorgir després de veure un experiment real: una formiga caminava lliurement sobre un full blanc fins que una persona hi dibuixava un cercle al voltant amb un bolígraf. Tot i que la línia era només tinta, la formiga deixava de caminar; la percebia com un mur i quedava atrapada dins aquell espai invisible. Aquesta imatge em va impactar molt, perquè simbolitza perfectament com funcionen els nostres països dins del mapa. El diagrama d’idees inclou conceptes com poder, control, identitat i transgressió. També m’ha inspirat l’obra Untitled Figures, 1938–41 de Jackson Pollock, una etapa primerenca on encara hi ha presència figurativa. M’interessen especialment les línies gestuals i fragmentades

A l’esbós hi apareixen una empremta digital, una silueta anònima al metro i línies o murs que expressen aquests límits invisibles.

Necessitava ordenar el pensament abans de convertir-lo en imatge. D’aquí en va sortir el poema, que parla de la frontera com una línia que defineix però també que limita. La línia pot semblar lleugera i insignificant, però és capaç d’aturar-nos; és un símbol del control i de les barreres visibles i invisibles que ens envolten.

Una mà traça el límit.

El món és ample,
però el meu pas és curt.

Una formiga camina,
el món sembla blanc i infinit.

Però el traç és frontera,
la frontera és pensament,
i el pensament, el mur més alt.

La línia no pesa, però m’atura.

En la meva recerca vaig voler analitzar què significa realment posar un límit i qui és que el traça. M’interessava entendre la frontera no només com una separació física, sinó també com una construcció mental i social, sovint determinada per estructures de poder, històricament masculines i jeràrquiques, que defineixen què queda dins i què queda fora. A partir d’aquí vaig treballar amb la idea d’identitat com una altra forma de frontera. Una empremta digital i una silueta anònima asseguda al metro simbolitzen la pertinença, la vigilància i la pèrdua de rostre enmig del sistema. El resultat és una composició que combina dibuix, collage i text, on cada element funciona com un fragment de pensament.

3. Breu explicació del procés 

El procés m’ha servit per comprendre la relació entre pensament i imatge, i per veure com el dibuix pot expressar idees abstractes com el poder, la identitat o la llibertat. En la il·lustració, he experimentat amb la idea del món com un joc absurd marcat per límits i jerarquies, inspirada en la cançó Games Without Frontiers; i en el poema visual, amb la línia com a símbol de control i pertinença, explorant la frontera com a metàfora i estructura visual. Al principi vaig tenir una mica de bloqueig creatiu, però la música m’ha ajudat a deixar-me anar i a generar idees, encara que després no fossin les escollides. Tot plegat m’ha fet entendre que fins i tot una línia pot portar a una reflexió sobre la manera com delimitem el món.

Dibuix històric:En aquest repte he dubtat força a l’hora d’escollir quin autor copiar, ja que inicialment em volia decantar per Giacometti, perquè la seva manera de dibuixar amb línies múltiples i aparentment caòtiques s’apropa molt a la meva forma natural de treballar. Finalment, vaig decidir sortir de la zona de confort i triar Sorrowing Woman, un dibuix de Käthe Kollwitz. Aquest exercici m’ha permès experimentar amb el carbonet, els esfumins i la goma mal·leable, i afrontar la dificultat de respectar els blancs i captar la intensitat emocional del rostre. El que més m’ha costat ha estat transmetre el patiment i la foscor amb la mirada, sense enfosquir massa la resta. Tot i així, considero que el procés m’ha ajudat a prendre consciència de com la tècnica i el material condicionen la manera de mirar i d’interpretar una obra. A més, m’interessava especialment triar una artista dona, ja que com recorda John Berger a Ways of Seeing (1972),  és un camp històricament dominat per homes  i m’interessava treballar sobre la mirada d’una dona que representa dones.

Objecte de disseny:He triat la làmpada FORSÅ d’Ikea, un objecte quotidià i alhora molt interessant des del punt de vista del disseny per les seves formes geomètriques i articulacions mecàniques. Primer he fet el dibuix de línia amb un llapis dur, centrant-me en el control del traç i la modulació: les parts més il·luminades les vaig resoldre amb línies gairebé invisibles, mentre que a les zones fosques vaig reforçar el contorn amb més gruix. Això m’ha ajudat a entendre millor l’estructura i les proporcions de l’objecte. Després la versió de taca i trama amb carbonet m’ha permès explorar el contrast entre els negres intensos i els grisos difuminats, tot i la dificultat de mantenir els blancs sense enfosquir-los massa.

Paisatge urbà: En aquest cas he escollit un fragment de paisatge urbà amb un mur de pedra i vegetació. En el dibuix de línia he intentat centrar-me en la precisió estructural i la perspectiva, modulant el traç segons les zones més clares i fosques. En canvi, en el dibuix de taca amb carbonet he volgut explorar les masses de clarobscur i la textura de la pedra, treballant sobretot el contrast i l’ambient general de l’escena. Ha estat un exercici interessant per comprovar com un mateix paisatge pot adquirir dos caràcters molt diferents depenent de l’enfocament: més analític i constructiu en la línia, més atmosfèric i expressiu en la taca.

Petita reflexió final: Aquest primer lliurament m’ha servit per prendre consciència de com el dibuix pot canviar radicalment segons la tècnica i el punt de vista amb què s’aborda. La còpia del dibuix històric m’ha fet sortir de la meva zona de confort i experimentar amb el carbonet, posant a prova la meva capacitat per transmetre emoció i alhora controlar els blancs i les ombres. En canvi, el treball amb l’objecte de disseny i amb el paisatge urbà m’ha permès comprovar la diferència entre la precisió de la línia i la càrrega expressiva de la taca, entenent que cada recurs té una funció i un impacte diferents en la representació. En conjunt, l’experiència m’ha ajudat a aprofundir en la meva observació, a explorar materials que no utilitzo habitualment i a valorar el procés com una part essencial de l’aprenentatge, més enllà del resultat final.

Hola a tothom! sóc la Laia. Sempre m’ha costat sortir de la norma o del lloc còmode perquè pateixo ansietat, i per això el dibuix em sembla un repte i alhora una oportunitat: és un llenguatge sense regles fixes que m’obliga a acceptar que “no passa res” si el resultat és diferent del previst. La música m’ajuda a calmar aquest sentiment, per això vaig decidir intervenir el retrat escoltant Billets Doux de Django Reinhardt. Primer vaig fer l’autoretrat amb la mà esquerra (soc dretana), deixant que el traç sortís més insegur i espontani. Després vaig fer una fotocòpia i la vaig omplir amb aquarel·la, deixant-me portar pel ritme del swing: quan la música canviava, també canviaven els colors i les taques. Amb l’ajuda d’un retolador més fosc vaig mantenir els contrastos que m’interessava no perdre sota  l’aquarel·la .